Sóc nouvingut.
La meva pàtria, estrangera.
La meva pell, ben negra.
La meva religió, l’ Islam.
Sóc aquí per la fam.
La cultura meva és diferent.
Els meus costums i tradicions, també.
Em costa força trobar el meu racó.
Sembla que hagi de demanar perdó.
Els ulls em miren de vegades amb menyspreu.
Jo vull sobreviure, però no a qualsevol preu.
Vull una vida digna, amb feina i un llit on dormir.
Conec les mancances de tot, fins ara només he patit.
Diuen que abans tots érem la mateixa raça.
Tots veníem de l’Àfrica, ben torrats pel sol.
La manca de llum emblanquí la pell
dels qui nedaren cap al nord.
No vull la mort, només la sort.
No vull la desigualtat, accepto les diferències.
No vull l’odi, només vull l’amor.
No vull els judicis ni tampoc les sentències.
Per desgràcia no tots són com jo,
ni d’aquest ni del meu món.
Sóc negre de mena.
Tu ets blanc per naturalesa.
Ell xinès i l’altre… qui sap el què és!
Fujo de les etiquetes.
Tant se val l’envàs.
Tant se val el cabàs.
Si el que portem endins
són els valors purs i sentits.
Som éssers humans.
Tots tenim cervell.
No importa la pell.
Cal donar-nos les mans.
No hi ha ningú igual al món.
No formem grups separats.
Tots arribem ben despullats.
I un cop morts, anem al mateix forat.
Tots fills de la natura,
de vegades dura, ben pura,
no caiguem en la ignorància,
no ens deixem endur per la por rància,
que només ens cega davant l’evidència,
de totes les mancances,
que arrosseguem amb nosaltres.
