Un fil prim ple de dies
que es tiba i s’encongeix
fent camí, via a via.
I un dia la llum es debilita,
perd la força dels primers dies,
és l’estrella que duem a dins
que vol marxar a un cel infinit.
Un dia vam néixer,
d’un atzar de dues ànimes foses,
que potser ara ja són mortes.
I el seu abandó d’aquesta vida
ens endinsà en la pena més pena
de totes les penes.
Aquells que estimem marxen
però el nostre consol és que els seguirem,
tard o d’hora, serem de nou amb ells.
La vida té una sola direcció,
un mateix fi per a tots.
Cal aprofitar-la amb dignitat
i ser millor del que som.
I quan tot s’hagi acabat
poder descansar contents
d’haver viscut el present,
d’haver recordat el passat.
I ara, que som allò que ens queda de temps
Rumiem com el viurem,
com el deixarem fer,
com farem sense deixar fer,
sempre sent nosaltres,
sense voler ser altres.
Únics ja sent rics o pobres,
acabarem enterrats,
o cremats
o esquarterats.
I la nostra ànima s’enlairarà
cercant les altres ja enlairades.
Tot comença i tot acaba,
sense excuses,
sense fugides,
sense temps.
S’acaba el present.
Roman tot ja en el passat.
El fil prim s’ha trencat.
Carolina Ibac
Fes un comentari del poema de Carolina Ibac Manca de vida, aquesta vegada al comentari pots afegir-li informació de la part formal. Hi trobes alguna personificació o alguna comparació? Quina estructura té?Penja-ho tot al teu blog.
