Més poemes...

1. Cerca poemes que parlin sobre els següents temes: amor no correspost, tristesa, solitut, pau i alegria. Penja'ls al teu blog i comenta'ls.

Vestit de llevant, moda poètica de primavera

Un poema de Joan Josep Roca Labèrnia que va publicar al seu blog Poemes i pensaments. Sempre és un gust llegir les seves reflexions, vos en faig partíceps.

Vestit de llevant

(Joan Josep Roca)

El pare Èol com crida

quan ens ve a visitar,

vestit de mestral refila,

de llevant ens sap mullar.

És un pare poca-solta,

farcit de somnis perduts,

ni reconeix els menuts

ni resol el que pertoca.

Arriba, xiula, es queixa

d’un treball massa feixuc,

esclata amb mil remucs

i, sobtadament, ens deixa.

Ni saps quan ve tot encès,

ni quan porta malvestats,

els arbres li van brandant,

se li acoten els ocells.

Però, a cops, de tant en tant,

se li clou mitja parpella,

en un plor tot espetega,

és el vestit de llevant.

La il·lustració és d'Horacio Gatto.

       

              1. Fes un resum del contingut del poema.

              2. Indica si hi aparareixen personificacions, metàfores, comparacions, etc...

              3. Quan parla del vestit de llevant, a què es refereix?

              4. De qui parla? Què en diu?

Poemes visuals i poemes objecte

1. Explica el que és un poema objecte i un poema visual. a quina època i moviment pertanyien? Quins són els seus principals autors? Què pretenien explicar?

2. Publica 5 poemes visuals i 5 poemes objecte que trobis per internet.

3. Inventa un poema visual i un poema objecte. Si vols, pots anar a mirar els que hi ha penjats a la paret de l'escala de l'institut, de pujada a la nostra aula.

1. Explica què significa per a tu el projecte "Sota el mateix estel" i què t'ha aportat durant el curs. Mínim cinc línies.

2. Fes una descripció del teu grup de classe. Pensa que podria anar inclosa a la introducció del nostre llibre.

3. Fes un escrit en forma d'agraiment a na Carolina Ibac per la seva atenció amb nosaltres al llarg del curs. 

Farta de les males cares,
regalo somriures arreu.
Una manera de dir adéu
a la vida que ens amarga.

La cuirassa de l’alegria
em duu cap un món millor,
aquell que de nens ens pinten,
aquell que de grans se’ns oblida.

Sóc enèrgica i entusiasta,
decidida i trempada.
Però, de vegades, perdo les forces
i se’m treuen totes les ganes!

Sóc recelosa dels meus problemes.
No m’agrada parlar-ne.
Suposo que és una bena,
que protegeix la meva mirada.

Algun dia arribarà.
I aquell dia hauré atrapat…
… la felicitat.

Hola Carolina, aquest poema va dirigit a mi, estava ansiosa per veure-ho, perquè he estat malalta la setmana passada, i no vaig poder evitar mirar el facebook per veure si ja ho havies penjat, encara que et oblidaràs de mi, jajajajaja però no passa res, em va fer molta gràcia, perquè no se perquè però m'ho pressentia que anava a passar .. M'ha agradat molt el poema, em veig reflectida, el títol que li he posat a estat "Llei de vida" espero que us agradi, moltes gràcies Carolina, un petonet molt gran.

Cercant el meu estel

La vida no és com la pinten.
Les injustícies són arreu.
Hi ha víctimes tots els dies,
gent innocent que pateix.

I sovint em pregunto:
Per què?
I sovint em demano:
On és la sort?

I em responc a mi mateixa:
La sort sóc jo.
Jo sóc el miracle.
Jo sóc com cap altre en el món.

I retrobada a mi mateixa,
sóc més forta que mai.
Conec la vida sense pell,
en carn viva i cruel.

Porto una motxilla a les esquenes,
que de vegades molt em pesa.
Però tinc la fortuna
de ser forta com una deessa.

I amb tot, jo no seré com ells.
Jo repartiré amor i tendresa
L’única via per a la felicitat eterna.

 

 

 

 

 

 

Hola Carolina, el poema va dirigit a na Cristina. El meu títol és "Caure i m'aixecare", una besada.

Felicitat interior

Tinc un món interior,
que no vull compartir amb tothom.
Sóc plena de secrets,
que enriqueixen el meu ser.

Diuen que sóc tímida.
Potser sí, potser no.
Només parlo quan em trina,
sense haver de forçar el meu cor.

La meva fortalesa és com un castell.
Poso barreres a tots els perills.
Perquè més val prevenir
i resguardar-se de patir.

Quan m’obro de veritat,
no tinc límits ni marges.
La confiança és un regal.
La complicitat és un cant.

Però si em busquen les pessigolles
amb els meus rampells s’hi topen,
perquè no sóc cap nena tova,
que aguanti les males històries.

Tinc un món interior
que em fa feliç.
I trio molt bé
amb qui compartir.

Hola Carolina, aquest poema va dirigit a na Maria Antonia, el títol que li he posat a estat "Visc en el meu món". Una besada :)