SEGUIRÉ EL MEU DESTÍ
El sòl és molt fred.
L’asfalt està estès.
Sense sortida, el carrer.
De cartró, la meva pell.
Caminen frenètics rius de gent.
I la meva calma retardada
és la solitud del present.
El sòl és molt fred.
L’asfalt està estès.
Sense sortida, el carrer.
De cartró, la meva pell.
Caminen frenètics rius de gent.
I la meva calma retardada
és la solitud del present.
Fa olor a fems
la metròpolis candent.
L’ampolla és buida a terra.
Ja no és cap consol de penes.
Sense cap calor a les venes,
ensumo tristor d’incomprensió.
la metròpolis candent.
L’ampolla és buida a terra.
Ja no és cap consol de penes.
Sense cap calor a les venes,
ensumo tristor d’incomprensió.
I s’atura el meu temps,
mentre les passes alienes
no són més que pressa al vent,
que quasi em trepitgen,
que ni em miren,
que m’obliden,
abans de retenir-me,
en el pensament.
Sóc una vergonya per ells.
I elles em temen.
I tremolen, també.
mentre les passes alienes
no són més que pressa al vent,
que quasi em trepitgen,
que ni em miren,
que m’obliden,
abans de retenir-me,
en el pensament.
Sóc una vergonya per ells.
I elles em temen.
I tremolen, també.
Rodo mons,
als suburbis del perill.
En casetes del diner
m’esguardo de la pluja,
fins que em tornen a fer fora.
I el meu cansament em plora,
per no poder tenir un espai,
que em deixi per fi descansar,
que em pertanyi indefinidament.
Només tinc una casa imaginària
I les meves coses marejades,
dins un carro dels grans magatzems,
amb una roda que no va bé.
als suburbis del perill.
En casetes del diner
m’esguardo de la pluja,
fins que em tornen a fer fora.
I el meu cansament em plora,
per no poder tenir un espai,
que em deixi per fi descansar,
que em pertanyi indefinidament.
Només tinc una casa imaginària
I les meves coses marejades,
dins un carro dels grans magatzems,
amb una roda que no va bé.
El món és aquesta roda.
Carolina Ibac
És un poema que diu com els rodamons segueixen el seu camí a pesar de tot, encara que la gent passi d'ells.
