Cercant el meu estel

La vida no és com la pinten.
Les injustícies són arreu.
Hi ha víctimes tots els dies,
gent innocent que pateix.

I sovint em pregunto:
Per què?
I sovint em demano:
On és la sort?

I em responc a mi mateixa:
La sort sóc jo.
Jo sóc el miracle.
Jo sóc com cap altre en el món.

I retrobada a mi mateixa,
sóc més forta que mai.
Conec la vida sense pell,
en carn viva i cruel.

Porto una motxilla a les esquenes,
que de vegades molt em pesa.
Però tinc la fortuna
de ser forta com una deessa.

I amb tot, jo no seré com ells.
Jo repartiré amor i tendresa
L’única via per a la felicitat eterna.

 

 

 

 

 

 

Hola Carolina, el poema va dirigit a na Cristina. El meu títol és "Caure i m'aixecare", una besada.