Temen als miralls

No era pas culpa seva.
Tot començà amb un problema.
Coses que passen a la vida:
Una mort, una frustració, una pèrdua.

I un dia, va escoltar:
-T’has engreixat, noia!
I fou quan començà una dieta.
I amb ella un munt de cabòries.

El mirall li mostrava una imatge horrible.
La bàscula li anunciava una realitat trista.
Una veu li deia què havia de fer:
Perdre pes era la seva fita.

Fer esport
cremar calories,
menjar molt poc.
Sentència de mort!!!

Adolescència truncada.
Una baixada de pes sense frens.
Un suïcidi agonitzant, lent.
Un no poder fer-hi res.

La seva mirada s’apagava dia a dia.
El seu caminar era fràgil i dèbil.
La seva essència es perdia.
La seva llum s’extingia.

Un cos amb només pell i ossos.
Un esquelet en vida que s’arrossega.
Una malaltia que esmicola a trossos
-una vida-
I la sentencia a una desaparició lenta.

Un forat que l’empresona.
Uns barrots que la separen
dels què l’estimen.
Pateix per ells,
però no sap què fer.

Una tortura sense sortida.
Un malson del què no es desperta.
Sort té de la família
que la recolza,
mai no l’abandona.

L’han ingressat.
Un centre l’ajudarà a menjar.
L’ajudarà a combatre la malaltia.
L’ajudarà a poder viure,
lliure.

Carolina Ibac

Aquest poema té tota la raó, però crec que una vegada que comences així, no tornes a ser com antes. La veritat és que no entenc perquè hi ha gent que fa aquestes tonteries, perquè tothom sempre perdem a qualcú i sempre tenim problemes i no feim aquestes coses, crec que la gent fa això per donar atenció o perquè no és lo bastant madur per afrontar les coses com són. Nines joves també fan això perquè es pensen que no agraden als joves.

Cada día hi ha més gent que ho sufreix, cada dia hi ha més anorexiques, sobretot en els adolescents.